Humor boletaire i institucional!!

M'agrada anar a buscar bolets, més que res, perquè quan hi vaig, si n'hi ha, en trobo. Ara ja fa temps que no hi vaig, perquè els de casa hi van entre setmana i jo fins ara, entre setmana treballava. A veure si aquesta tardor m'hi puc afegir algun dia!

També m'agrada anar a passar algun cap de setmana en una casa de turisme rural. Ahir el meu m. remenava per internet a veure si trobava alguna casa al Ripollès o al Berguedà, per fer-hi una escapada.

I mireu què es va trobar. És el lloc web de l'Ajuntament de La Nou, Berguedà. Un cop hàgiu obert l'enllaç, aneu a INFORMACIÓ GENERAL i féu un cop d'ull atent al menú desplegable que se us obrirà. I cliqueu allà, sí sí, allà on indica allò que tots els boletaires del món voldríem saber.

Bo, eh? ;-)

Apa, i ara tots a buscar, o caçar, rovellons i llanegues!! Bon profit!!

Sobre sardanes i curiositats...

Aquest cap de setmana llarg ha estat la Festa Major del meu barri, a Girona. Dissabte al vespre hi havia audició de sardanes.

Tota contenta me'n vaig cap a la Plaça de les Cordes, on la cobla ja tocava la tercera sardana.

(Obro parèntesi: em vaig fixar amb l'enfustissat, tot robust, clavat a terra, i en l'escala, metàl·lica, de quatre graons, clavada a terra i a l'enfustissat, sòlida. Però sense baranes. Vaig pensar que al Sr. Vilapou li hagués fet el pes, aquella escala. Tanco parèntesi.)

Hi havia dues sardanes fetes. L'una de gent, diem-ne, gran, dels que ballen amb els braços encongits, però que saben comptar i repartir, que intenten fer els aires i que salten el que poden. L'altra sardana estava formada de gent, diem-ne, de mitjana edat, dels que encara ballen amb els braços estirats i alçats, que fan els aires i a l'hora de saltar, fan alguna birgueria amb els punts. Estaven tots aparellats. Fixant-me en les parelles em vaig col·locar a la dreta d'una noia de la meva alçada, i a l'esquerra d'un senyor que ho feia molt bé. Allà mateix vaig ballar les tres sardanes que quedaven i les dues repetides, perquè en van fer dues de repetides, dues. No hi havia cap sardana de gent, diem-ne, menuda. No baixeta, no, sinó infantil.

Jo vinc del Maresme, i com a quasi tot Catalunya, al Maresme, després dels contrapunts comencem amb l'esquerra. Al Gironès i a la Selva, no. Després dels contrapunts es comença amb la dreta. Quin embolic! També em vaig adonar que, amb el temps que porto vivint a Girona, no havia ballat mai una sardana amb gent que ballés a la gironina. Caram!

Entre sardana i sardana em vaig dedicar a mirar al meu voltant. La Plaça de les Cordes, que es diu així perquè té una mena de piràmide de cordes que vol ser un entreteniment infantil, sempre està plena de gent que hi va a passejar i que hi porta la mainada a córrer. És una plaça gran, amb sorral i font, amb arbres i ombres, amb bancs i zones verdes. I com el barri on visc, la gent que la freqüenta és de tots colors. Tots, tots.

Però el dia de les sardanes, la plaça era autènticament monocolor. On era la curiositat de la gent que no és del mateix color que jo per la música que es filtrava per totes les finestres del barri? On era la "integració" de la que tots ens omplim la boca, institucions incloses? No és obligat a anar a una audició de sardanes, però el que més em va sobtar és que no hi hagués NINGÚ vingut de fora que s'estigués a badar com una colla de gent ballava en rotllana i suava a raig. Ja no dic intentar apendre'n...

No sé què faria jo si visqués en un altre país, però estic segura que la curiositat em portaria a fer el xafarder, a mirar i badar, a preguntar i provar. De fet és el que faig sempre que em trobo amb una manifestació de l'estil, ja sigui nostrada o forana.

Em trobo pensant que potser no els interessa, que potser no en sabem prou, que potser no cal tenir curiositat per la cultura que els acull. De fet, mentre paguin els seus impostos i segueixin les lleis i les normes socials establertes, no hi ha res a dir. O si?

La comunitat

Hi havia una vegada una comunitat de veïns. Era una comunitat prou ben avinguda, amb deu o dotze veïns repartits en pisos i planta baixa. Una comunitat normal, en la que els membres mantenien una relació prou cordial i fins i tot, podriem dir-ne, amistosa.

Un dia, tornant de vacances, a la veïna del tercer se li va espatllar la rentadora. Va baixar a veure a la veïna del primer, que, tot i no ser grans amigues, es coneixien força i havien fet algun cafè juntes, a demanar-li si podia fer servir la seva rentadora mentre no li arreglaven la pròpia. La veïna del primer li va dir que no hi havia cap problema, que vingués quan vulgués a fer servir la rentadora i si volia, fins i tot els estenedors. Només havia de trucar al timbre: si hi havia algú a casa, la rentadora estava a disposició.

Va passar una setmana i la veïna del tercer va baixar tres o quatre vegades a veure a la del primer i a utilitzar la seva rentadora. El primer dia la veïna del primer li va ensenyar com funcionava la rentadora: aquí el sabó, el suavitzant, els programes, l'aigua calenta, la freda...
"I el lleixiu?" va preguntar la veïna del tercer. "Lleixiu?" va demanar la propietària de la rentadora. "No en faig servir mai, suposo que va aquí" va dir, indicant un foradet de la rentadora gairebé desconegut.

I durant un parell de setmanes la veïna del tercer va utilitzar la rentadora de la veïna del primer. La del primer ja veia que utilitzava el lleixiu, però no hi va fer cas, perquè al cap i a la fi: "Cadascú renta la seva roba com li dóna la gana, no?"

Durant aquells mateixos dies hi va haver reunió de comunitat. Els temes a tractar eren llargs i feixucs, que si pressupostos, que si reparacions... Fins que va arribar el torn de precs i preguntes. Va prendre la paraula el veí de la planta baixa, just a sota del pis de la veïna del primer i li va dir a la del primer que ja estava bé, que perquè havia de posar tant de lleixiu a la roba i deixar-la estesa tota xopa, que ja li havia fet malbé uns pantalons que se li estaven eixugant a l'estenedor, que li havien quedat tots tacats. Que no s'havia d'estendre la roba xopa i menys encara, amb tant lleixiu.

A la veïna del primer se li va quedar la cara a quadres. Es va mirar a la veïna del tercer, que en aquell moment mirava cap a una altra banda i es feia ben bé el desentès. Després de rebre el xàfec de la resta de veïns i de passar una estona de vergonya, a la veïna del primer només li va quedar que demanar disculpes al veí de la planta baixa i a la resta de la comunitat.

Quan, l'endemà, va demanar explicacions a la veïna del tercer, aquesta li va contestar que aquest no era el seu problema, que de les seves accions ningú no n'havia de fer res, i que ja li havien arreglat la rentadora.

D'ençà de llavors, la veïna del primer només surt de casa quan sap segur que no es trobarà ningú a l'escala ni a l'ascensor, i espera que passin els dies per poder tornar a saludar als veïns.

Es va prometre, també, que no deixaria mai més la seva rentadora a ningú.

Confiança

No saps mai de qui et pots refiar.

Nomenaments públics, feina pública

Veient la indignació que ha provocat el meu anterior post, de tanta gent que es queixa de que els professors substituts-interins ens queixem em comprometo públicament i sense cap mena de nomenament, a fer una llista dels pros i dels contres de la feina que he triat, perquè així tothom hi pugui dir la seva amb coneixement de causa.

També em comprometo a intentar ser objectiva.

Espero que els pros guanyin els contres, sinó, voldria dir, que un cop més, he equivocat la professió.

Ara doneu-me uns dies.

Cap a l'escorxador

29 d' agost, 12 hores, IES Sobrequés, Girona: acte públic de nomenaments de professors interins i substituts de secundària.

300 persones???

Ens reparteixen les places a cobrir del BLOC 3- LLETRES (o sigui català, castellà, filo, geo, anglès, clàssiques, dibuix....) i veiem que només hi ha unes 160 places. Està clar: algú es quedarà sense feina. I molts hauran d'anar a treballar a l'alta punta de la província.

De les 160 de totes les especialitats, només 29 de jornada completa (i per tant, si et toquen, obligatòries d'agafar), i, oh, HORROR! dues places de jornada completa de les meves especialitats a PUIGCERDÀ!!! ai ai ai..................

Comencen a cridar noms, per número d'ordre.

El meu número és força elevat, penso, amb una mica de sort només quedaran mitges jornades, que podré rebutjar, i continuar a l'atur fins que m'ofereixin una jornada completa!!

Passen els números.

La meva amiga va haver de fer una tria futuda: o Puigcerdà fins Nadal a jornada completa, o a Salt, atenció a la diversitat, fins gener a mitja jornada. No queda res més de jornada completa. Tria Salt. Quina putada. Una mitja jornada vol dir que t'has de buscar una altra feina, que sino, no vius.

Passen les hores... sí sí, les hores. Són les 14.50. Per fi diuen el meu nom. Renuncio perquè no hi ha res que em puguin obligar a agafar. Me'n vaig cap a casa amb la sensació de pèrdua de temps i de presa de pèl.

Després tota la tarda amb mal de panxa, dels nervis.


Em vénen al cap els milers de comentaris que diuen que quina sort ser professor, que tenim tantes vacances, que cobrem tan bé... Sí, però s'obliden de la rifa a la que estem sotmesos cada curs els milers de substituts-interins! Perquè no és més que una rifa. Entres a nomenaments sense feina, però en pots sortir amb una mitja jornada a qui sap on fins al gener, com la meva amiga, que ni et soluciona la vida, ni et motiva, ni et dóna cap mena de continuïtat.

I no parlem, és clar, dels dos pobres que han d'agafar els petracols i anar-se'n a Puigcerdà, o els que viuen a Blanes i els toca a la Jonquera, o els que viuen a Ripoll i els toca Lloret!! i ningú no et paga la gasolina!! I molts canviem de feina cada quinze dies, o cada mes, o cada setmana... i així fins a tres o quatre anys, fins que has tingut prou paciència per aguantar i esperar que et facin interí i t'assignin per tot el curs una plaça prop de casa, i esperar que no hi hagi cap funcionari que reclami la teva plaça, i esperar i pregar...

Com els porcs que entren a l'escorxador: no saben si en faran simples butifarres, o en sortiran fets pernil de jabugo.

Menorca

En positiu:

Els lavabos. Els lavabos de tots els bars, restaurants, xiringuitos als que he entrat durant aquesta setmana estaven increïblement nets, amb paper higiènic, sabó de mans i eixugamans. (Al contrari dels de Madrid que eren asquerosos!)

Els blaus de les aigües de Menorca. Increïbles.

No m'he marejat en cap dels barcos en els que he pujat i han estat un total de quatre. (D'acord, d'acord, m'havia pres la biodramina!!)

No he patit cap mena d'anomalia en el meu sistema operatiu intestinal, yuju!!

La caldereta. Osti tu, que bona!


En negatiu:

Les putes (perdó) meduses.

Encara hi hagi fumadors que, com diu l'anunci, es pensen que la sorra de la platja s'ho empassa tot.

La superioritat i el despreci de la mestressa del bar Cafè Balear de Ciutadella quan em va dir, de forma despectiva que no tenia cap reserva fins al cap d'una setmana. Mentidera.


No deixo de sorprendre-m

De la meva continuada capacitat d'adaptació al medi. Si no fos perquè sé del cert que sóc una dona, a vegades pensaria que sóc un camaleó.

De la quantitat ingent d'homes i dones mofeta que hi ha al món.

De la imbecil·litat de certes persones. A tot arreu on vaig en trobo d'aquests especímens.


i per acabar...

haig de dir que em continua agradant fer vacances amb el meu m., que m'encanta viatjar amb ell, que després de tots aquests anys ja penso en el proper viatge.

(bé, volia posar més fotos, però el paratu no em deixa, només n'he pogut penjar dues, demà més)

Repetitiu, però VACANCES!!

Sí sí, ja ho sé que ja ho havia anunciat, però ara que m'ho puc mirar amb perspectiva, el que he fet fins ara no han estat vacances. Anar a treballar no que no hi he anat, però he fet un munt de coses com llevar-me d'hora, netejar, planxar, estudiar, llegir, que faig sempre, hivern i estiu.

Ara és l'hora de les VACANCES, així en majúscules. Amb el meu m. cap a Menorca!! Doncs sí, i després, quan tornem, encara ens quedaran deu dies per no fer res. I res vol dir res d'ordinadors tampoc.

Doncs va, que els que ja treballeu, bona fenya i els que agafeu vacacions ara, doncs a disfrutar-les.

Jo ho faré.

Ens veiem al setembre!!

Por

A vegades tinc por.

Por de no tenir prou força, de no poder. Em sento poruga davant de certes persones que parlen amb seguretat, tranquil·les i sense cap mena de vergonya.

Tinc por de no saber anar més endavant, de no fer prou bé les coses, la meva feina, les meves reponsabilitats.

Tinc por de no estimar prou, de no ser prou estimada, de no cuidar prou bé els amics, la familia.

Encara bo que només és a vegades.

El MEME dels desitjos

El passa en Zinc, i com que no tinc gaire feina jo, tampoc, doncs va, el faig, que m'avorreixo:

Les tres coses que faries si fossis milionari
Juas!! aquest és fàcil fàcil...

1.- Tenir permanentment instal·lat a casa algú que em faci la feina domèstica, remunerat, és clar, amb loz papelez i tot tot en regla. Digueu-me comodona, sí, i què. Digueu-me el que vulgueu, sí, i què? Odio netejar, planxar, els vidres.... Ah, i que cuini per mi, ODIO cuinar, a banda que no en sé, uix!

2.- Aigua, piscines, iacuzzis, aigua, saunes, xorros d'aigua freda i d'aigua calenta, aigua salada, aigua dolça, aigua amb bombolles, piscines plenes d'aigua, de llet, de vi, d'oli, aigua amb gust de llimona, barques, barcos, peus d'ànec, submarinisme, peixicus -al mar i al plat-, glaçons dins de gots amb aigua, amb güisky, amb ratafia, aigua de la dutxa, a pressió, a la banyera, guerra de xeringues amb aigua de colors i samarretes blanques, la manguera de casa, bafos d'aigua d'eucaliptus, aigua mineral, globus d'aigua, salts d'aigua, salts de barrancs, aigua al mar, al riu, al llac, a l'estany, a la gorga... més??

3.- Veure què es pot fer amb l'educació d'adults i d'immigrants del meu poble. Amb diners alguna cosa -més- s'hi podria fer, no?

Les tres coses que diries en veu alta si sabéssis que ningú et recriminarà o contradiurà

Apa, aquesta sí que és difícil

1.- M'agrada el Diari de la Bridget Jones, com he declarat més d'un cop en aquest meu blog.

2.- Ets un racista!

3.- Sóc de l'Espanyol!! i ara que vingui algú i m'ho recrimini!!

Les tres coses que canviaries de la teva vida, de tu mateix

1.- A la meva vida també hi ha un any negre negre mooooolt negre.

2.- Vull tornar a fer teatre.

3.- Voldria que el nervi ciàtic no existís, ni per mi, ni per la meva germana gran. Uf!

Les tres coses que canviaries del teu voltant

1.- La incertesa de la feina. Ei, ei, no em queixo eh? però això de no saber quan ni on tornaré a treballar em posa una mica nerviosa.

2.- L'ordre, o el desordre, o sigui que allò que tinc permanentment desordenat s'ordenés solet solet solet...

3.- Anar deu anys enrere i que ja s'hagués inventat l' ANELL DE DUREX. No hi ha dret!! Arribo deu anys tard!!

Les tres coses que voldries que et passessin abans de morir

1.- Tenir un fill o una filla. Estamos en ello.

2.- Com que casar-me ja m'he casat i ja ho he fet amb l'home de la meva vida, doncs celebrar els deu anys, i els vint-i-cinc i els... amb la mateixa il·lusió que la primera vegada.

3.- Estudiar química, i psicologia, i geografia, i sociologia, i...

Apa, jaztá.

Aniversari

Xafardejant en blogs que feia dies que no llegia, m'he retrobat amb en Substitut, el dia del seu 31 aniversari. Diu que ha estat un bon any per ell, el dels 30. He llegit amb atenció i amb alegria les seves victòries d'aquest any. Que bé! he pensat, que bé que hi hagi algú que li vagin bé les coses i que, a més, ho expliqui i ho celebri.

Aquest mes també és el meu aniversari, però no en faré pas 35, no. Aquest pastís és el de l'any passat. O sigui que aquest any en faré 36. Però com sempre, el dia del meu aniversari seré de vacances, i per tant, tindré la paradeta tancada.

Ara que tinc temps, doncs, també vull revisar les meves victòries d'aquest any.

Tot va començar el dia del pastís, sí, el dia del meu trentacinquè aniversari. Va ser una moooolt grata sorpresa!! Amics reunits, pastís, cava, fotos... la feinada que va tenir el meu m. portant-me a passejar per la immortal Girona per fer temps. Aquesta d'aquí al costat és un tros de mi celebrant-ho!!

Després va venir la tardor. Vaig canviar de feina, esperant LA FEINA i deprés va venir l'hivern, que va ser un hivern molt dur. A banda de l'inici de la publicació del blog, vaig anar a París (de fet en parlo en el meu segon post!!), i després van venir els tres mesos més tristos d'aquest meu 35è any de vida. Dic tristos perquè ho van ser de veritat: mala feina, fred, molt de fred, fins i tot a la feina, mal rollo familiar, una economia precària... sort en vaig tenir del suport del meu m., de la Momo, de la familia i altres elements amb els quals faria una llista inacabable. (gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies!!!)

Però el 29 de març va arribar la trucada de LA FEINA. Per fi (quasi) s'ha acabat la precarietat, la grisor i ha arribat la realització personal que feia tant que esperava. Bé, és una mica més complicat que tot això, però es pot resumir així.

Mica en mica s'ha suavitzat la meva vida. M'agrada veure-ho així. Suavitzat. Ara podré fer bé la feina (UNA sola feina, eh Momo?), podré ocupar-me de mi i del meu m., tinc més temps pels amics, per la familia, per la casa, per la lectura, per...

O sigui, que tot el que l'amic Substitut ha trobat als 30, jo, que també sóc substituta, ho he trobat als 35. Que contenta que estic!

I ho explico.
I ho celebro.

Salut!!

Desil·lusió

De tant en tant arriba una desil·lusió a la vida de tothom. Alguna cosa que s'esperava amb ànsia, i que després o no va ser o no va ser tal com s'esperava que fos.

D'això, ara, se'n diu frustració. Estric frustrat! Quin frustre! Em sembla que no havia escrit mai aquesta paraula. FRUSTRE. Com ho hauriem de llegir, en català? O millor, com ho hauriem de dir?? Desil·lusió, no? o no?

El cas és que les desil·lusions -o els frustres- normalment arriben quan tot, així en general, va prou bé. És allò que si hagués anat bé, ja hagués estat la reòstia!! Però no, sempre hi ha d'haver un sinofos.

I què cal fer per des-desil·lusionar-te? Potser no haver esperat tant? Sí, clar, però ara que ja ha passat, ho recordaràs per la propera vegada, però i mentrestant?

En definitiva, les desil·lusions formen part de la nostra vida. Veure-hi el costat positiu, només és qüestió de pràctica!!

Sobre el telenotícies

Ja fa dies que vull escriure sobre els telenotícies / telediario / el informativo ... La reusenca comenta en el seu post sobre la necessitat de demanar i exigir als nostres estimats polítics uns serveis de qualitat, sostenibles i ètics. També comenta la necessitat de fer de la televisió pública un espai de comunicació viable, útil i entenedor per tothom.

Bé, aquí és on vull anar: ja fa dies que vaig decidir no mirar més cap d'aquests telenotícies ni telediarios ni res de res. M'hi nego. Ja en tinc prou de desgràcies. Segueixo les notícies per la ràdio, on la informació m'arriba resumida i també mitjançant les tertúlies radiofòniques que em permeten saber l'opinió de gent que hi entén poc o molt, però que m'ajuden a pensar i a discernir.

Però no vull veure cap més imatge de ciutats destruïdes, de nens morts, de soldats de tota mena i de tots colors empunyant armes horroroses. No en vull veure cap més. Ja sé que existeixen, ja sé que hi són. Ja està. No hi haurà menys desgràcies perquè jo me les miri des del sofà estant.

Amb això no em nego a acceptar la realitat, simplement vull protegir la meva sensibilitat i la meva integritat visual. Amb això no em sento menys culpable de no poder fer res per tot el que passa de dolent arreu del món.

Però acceptar la part de responsabilitat individual en aquest batibull mundial col·lectiu no passa, al meu parer, per la visualització d'aquestes imatges tan crues.

La responsabilitat individual que sóc capaç de suportar passa, doncs, per fer la meva feina ben feta, per dir bon dia i passiubé i ser educada amb els altres, per reciclar tot el que puc, reutilitzar, i embrutar menys, per estimar els que m'envolten, per respectar les opinions dels altres, per ser crítica amb mi mateixa, per acceptar els errors i apendre'n... i així un llarg etcètera.

Mossèn Jordi, un vellet admirable que vaig conèixer fugaçment fa molts anys, que tocava el violí i que tenia una energia que no se l'acabava em va regalar aquesta frase, que cada dia intento fer meva, amb gran esforç: "Cal exigir de nosaltres mateixos el doble del que exigim en els altres. Només així estarem en pau."

Que dur. I que cert.

El Meme de Juliol

Aquest mes no he fet cap meme, i ja sabeu que m'agraden aquestes cosetes, i després llegir el que diuen els altres sobre les mateixes preguntes. Aquesta vegada n'he trobat un sobre vacances, jeje, perquè, qui més qui menys està posat en el tema. Doncs va:

1.- Quines serien les teves vacances ideals?
mmm... d'entrada llargues (bé, ja ho sé que ara les tinc llargues, però vull dir una cosa diferent!!) vull dir llargues amb el meu m. : un mes i mig o dos de poder voltar sense pensar que només tens set dies i que les has d'aprofitar al màxim, i total després acabes més cansat del que estaves.

2.- No serien vacances si... no pogués desconnectar el mòbil durant, com a mínim 5 dies seguits i per trucar a casa no fes servir una cabina-cabina. Sí, ja ho sé que el mòbil el puc desconnectar quan vull, que per això tinc voluntat i que ningú m'obliga a tenir-lo engegat, però també és diferent!! Vacances = mòbil apagat i pocs rellotges.

3.- Les millors vacances de la teva vida?
Uau, com a mínim dues: amb el meu m. a Cuba, en el nostre segon viatge de nuvis, i també l'any que vaig poder marxar a Itàlia un mes i mig amb la motxilla, a l'agost i que vaig voltar molt molt molt. Repetiria dels dos viatges.

4.- El millor company de viatge? i el pitjor?
Bé, diguem que el meu m. no és el millor ni el pitjor. Simplement ho fem tan bé com podem perquè tenim dues formes de viure i veure els viatges molt diferents. La qüestió és adaptar-se. Però per descomptat la millor companya de viatge sóc jo mateixa. Sempre que he tingut oportunitat de fer un viatge, una escapada, una sortida, una excursió tota sola m'ho he passat pipa!!
En qualsevol cas no faria mai un viatge en el que fossim tres.

5.- Què és el que segur que et fot enlaire les vacances?
Ai, doncs qualsevol alteració del meu estat físic que no em permeti seguir el ritme previst: parlo de cagarrines, restrenyiments, insolacions, malalties varies, torçadures de turmells, marejos al cotxe o al bus... Si un dia em marejo puc estar tres dies de mala llet, i llavors sóc insuportable, per mi mateixa i pels altres!!

6.- No aniries mai de vacances a....
Més que el lloc, seria amb la gent! El lloc sempre pot ser agradable si la gent amb la que vas porta el mateix rollo que tu i t'hi entens. Però el millor lloc del món pot ser horrorós si els teus companys de viatge són uns impertinents, paparres....

18 de juliol, què hem après?

Setanta anys que es va acabar la República. O dit d'una altra manera, setanta anys de l'alçament militar. Després guerra civil, afusellaments, desgràcies, després post-guerra, gana i provacions, després llarga dictadura, després transició, després governs democràtics, entre ells pp, restauració de la Generalitat, pujolisme, maragallades, estatut...

Fins no fa gaire ningú no es preocupava de la memòria històrica. Ara se n'omplen pàgines i pàgines, està a punt d'aprovar-se'n una llei, la gent s'ha mobilitzat, tots ho reclamem com a dret.

La pregunta que em faig és: perquè hem trigat tant? Potser les ferides eren encara massa recents? Potser no hi havia el caldo polític prou apunt perquè es donés aquesta circumstància?

I després: els que som fills de la democràcia, podrem mai apendre'n alguna cosa del que van viure els nostres avis i els nostres pares? La (meva) resposta és: depèn. Depèn del bàndol en el que creixis. Perquè encara n'hi ha de bàndols. Encara hi ha republicans i nacionals. I creixen i creixen, aquests bàndols.

Serem capaços, doncs, d'apendre del que va passar i acceptar les diferències? N'hi ha que intenten posar-nos-ho molt difícil. M'animo pensant que el temps ens donarà la raó. Però han passat 70 anys.

I d'aquí a 70 anys més? Segurament la guerra civil serà una anècdota històrica als llibres que els estudiants hauran de memoritzar com qui memoritza ara la guerra del francès, o la primera guerra mundial, que tampoc queden tan lluny.

Se m'acudirien altres mil preguntes. Que cadascú s'ho contesti: què hem après?